APROVAT EL CURS D'ENTRENADOR SUPERIOR!!!!!!!!

L'esforç ha valgut la pena. Em van passar les notes del CES '09 i el resutat ha sigut d'APTEEEE!!

Déu n'hi dó el que ens han fet currar per poder aprovar, i encara no s'ha acabat, ara segons els de la Federación Española de Baloncesto, soc Entrenador Superior en pràctiques, m'haig de posar una L gegant darrera l'esquena, una miqueta cap a la banda dreta i cap amunt.

Ara haig d'iniciar un projecte, un estudi triat d'entre 100 temes i posar-lo en pràctica. Això m'ho puntuaran cap al mes d'abril.

També haig de realitzar 40 hores de formació contínua.

No si ja ho patirem ja.

Però el més important està fet. A partir d'ara a gaudir del projecte a realitzar que de ben segur que en treurem un gran profit.

Felicitats a tots els que han aprova't i ànims als que no. Força per les següents convocatòries.

Namasté.

Diumenge amb el Cajasol

El diumenge 6 de setembre vaig passar una vetllada inolvidable, compartir un diumenge amb el cos tècnic d'un equip ACB no es pot fer cada dia.

L'equip del Cajasol es trobava fent l'stage de pre-temporada a Puigcerdà, el Zan Tabak em va trucar per dir-me si podria acostar-m'hi, i evidentment que m'hi vaig acostar.

Pel matí partidet de volei platja amb els components del cos tècnic, al migdia vam dinar plegats l'Ali, el Zan i jo, compartint idees, experiències sobre el bàsquet i sobre la mateixa vida en si.

L'Ali es va quedar garrativada, "és impressionant, que gran que és!!" va ser el resum de la trobada.

Per la tarda em van permetre presenciar l'entrenament:

Sessió de pista amb els grans, treball d'assimilació de sistemes d'atac, treball físic i crioteràpia per a la recuperació de la musculatura.

Veure treballar en viu a tots els components és una molt bona experiència de saber com treballen els professionals.

La veritat, tenint en compte els pocs mitjans de que disposem al nostre club, poca diferència hi ha en les formes de treballar.

El que donaria per poder formar part d'un equip professional, encara que em fes càrreg de dur les tovalloles.

Una molt bona experiència

Namasté.

Pujada a Montserrat

Després de l'aturada estiuenca, massa llarga aquest any, m'aixeco motivat i animat a baixar els quilets acumulats durant el mes d'agost, 3kg.

Objectiu: "pujada a montserrat".

Agafo la Pineda, més ben dit la "puta" Pineda, per més cops que la faci més em sembla que puja.

Arribo a la casa de la Pastora, hidratació, em menjo unes barretes i encaro cap avall, direcció a Rellinars. Paso la casa vella de l'Ubac i giro a la dreta, un camí molt estret, massa estret, després d'uns 3km veig que no em sona de res. Comencem bé el dia, ja feia temps que no agafava aquest camí. Mitja volta i cap amunt, uns 3km extres de pujada que no tocàven.

Torno al camí principal i cap avall que fa baixada.

Arribo a la riera, ara si vaig bé, em paro a les fonts de Rellinars a veure aigua i a fer unes fotos.

Passo de llarg el poble Rellinars i agafo la carretera direcció a Castellbell i el Vilar. 7km de carretera en la seva major part plans i alguna pujadeta molt suau. Passo de llarg el poble i ja vaig a buscar la carretera que puja a Montserrat. A partir d'aquí paciència, els quilets de més i l'aturada es noten més del que em pensava. La bicicleta se'm clava a l'asfalt i no avança, però agafo un bon ritme i cap amunt. Bé, seré sincer, em passa una biker a tota llet, es gira, em saluda i em fa un somriure, no se pas com pendre-me'l, això em pica i motiva a la vegada. Una sortideta amb bones vistes sempre és més agradable.

Després de menys d'una hora, arribo al monestir, faig l'ofrena promesa i vaig a esmorçar, que m'ho he currat. La biker també esmorza.

Em queden 10km de baixada fins a Castellbell, 7 fins a Rellinars i 15 fins a Terrassa, marxo abans que la biker no sigui pas que també em passi baixant. La pujada fins a l'Ubac la faig per carretera, les cames no em donen per més. En total em surten 65km, Déu n'hi dó!!

Un cop a casa la dona m'ajuda a buscar totes les parts del cos que m'he deixat pel camí, fem una recomposició orgànica i em fa uns mimotes a les cames, com nou!! M'ha costat bastant més del que em pensava, menys mal que a l'endemà tinc festa, recuperarem forces. Objectiu acomplert, em tret la pols de la màquina i de tot el meu organisme.

Ja estem en marxa de nou!!!!

Namasté

PEDALS DE FOC 2009

Aquest any sí, aquest any ens hem animat i ens hem llençat a l'aventura. La Pedals de FOC, una ruta d'uns 218,50km totals que recorre les comarques de la Val d'Aran, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà.

Ens va sortir un desnivell acumulat de pujada d'uns 5.55om i uns 6.150m de baixada. Amb 13 colls ascendits, no sabria dir quin dels tretze ens va costar més...

Al final vam optar per fer-la en 5 dies, per poder gaudir del fantàstic paisatge, de cada moment passat sobre la bicicleta, de cada moment compartit amb d'altres bikers i sobretot de l'aventura d'haver de guiar-te només amb un "roat-book" petit que amb proutes feines es llegia la lletra, "jo agafo les ulleres de llegir d'aprop per si de cas" deia el Carles abans de sortir, és que ja tenim una edat sabeu?

Era la primera sortida d'orientació que fèiem amb bicicleta i el nerviosisme inicial era evident, sobre un terreny totalment desconegut i en la seva major part totalment solitari i deshabitat, com no li preguntessim a les vaques per on anar...

Ara bé, que si haguéssim seguit el rastre deixat per les vaques a la primera etapa, haguéssim anat bastant més ràpid.

1ª etapa del refugi de Conangles a Gotarta, o bé "la ruta de les cagades"

Molt puntual, a les 8:00h, ens ve a buscar el taxi al hotel Pirene,
que ens durà a l'altra banda del túnel de Vielha,
concretament a l'entrada del bosc de Conangles.

Ens esperen 47,85km, amb un desnivell acumulat

de pujada de 1015m i uns 1250m de baixada. Res, una mariconada "com diu el Carles"

Només sortir, ja hem de baixar de la bici, ja hi sóm!!

Hem d'anar seguint la llera del Noguera Ribagorçana i és impossible fer-ho sobre la bici.Moltes roques ens impedeixen aguantar-nos sobre la màquina.

Arribem a la primera gratificació per les nostres

retines, l'embassament de Senet, l'anem seguint

una bona estona, la vista és espectacular.

Evidentment cauen ja les primeres fotos de rigor. A partir d'aquí, comencem a pujar uns 5km per després llençar-nos per una baixada de vertigen que quasibé em costa la primera caiguda del dia.

Una trialera que baixem amb un parell...

La pregunta del dia, el Carles encara no ha caigut, abans no ho penso... a l'acabar la baixada i agafar un canvi de rasant, que a mi m'agafa amb el plat gran "quina putada", el Carles s'enganxa i cau a plom al terra, per sort sense conseqüències.

A partir d'aquí, un bon tram que recordaré tota la vida, un camí plagat de "cagades" de vaca.

Primer ens feia força gràcia, però quan em va anar un bon tros d'aquella pasterada a la cara i a la boca ja no em va fer tanta gràcia.

Després d'uns 4km de pasterades, arribem al riu de nou i quasi m'hi tiro de cap, després de rentar-me bé, seguim el nostre camí, un tros de carretera, una "pujadeta" més el primer coll "el de Serreres", una baixadeta...

Arribem a la part més guapa del dia, el camí de l'aigua. Un caminet encantador enmig d'un bosc frondós, ens va costar d'alló més, quina calor!!! però, no estem a la Val d'Aran?? sort d'una font que ens vam trobar on quasibé ens hi vàrem banyar. Al sortir del bosc, el primer coll de veritat i arribem a Iran, a la casa Joanot. Una única caseta habitada enmig d'un poble abandonat on es dediquen a allotjar bikers i excursionistes i alhora és un restaurant. Allà vam dinar i vam conèixer a tota la colla que estava fent els pedals al mateix temps que nosaltres. Dos Bikers de Vitòria, el Gonzalo i l' Iñaki (clavat a l'Indurain) el Juan, el Mac, el Roca, el Humphrey (un crac) el Quim i el Pere.

Després d'un bon dinar i d'una atenció esplèndida, encaminem la part final, el coll de San Salvador direcció a Gotarta. Un collet de 4km de pujada que ens fa tornar tot el dinar a la boca.

Arribem a una ermita que hi ha al final del coll i cap avall. El paisatge és fantàstic i la temperatura ideal. Valia la pena baixar tranquilets per gaudir d'aquelles vistes, del sol que t'acaronava la pell i el suau vent que et convidava a tancar els ulls... Ei!! desperta compi que estem baixant!!!

Arribem a Gotarta, allà trobem la casa rural on passarem la nit, casa Vilaspasa. Un lloc recomanable si teniu intenció de passar per allí. Després de rentar les bicis, pujar a les habitacions i dutxar-nos, anem a buscar el "bar" el que trobem és quelcom més autèntic: un estable enorme, amb una porxada exterior, amb una taula de fusta i cadires. A la part interior de l'estable dues neveres plenes de begudes, hi alguna manera millor de recuperar forces?? I FEEL GOOD!!!

Un bon sopar i a dormir, que demà tenim una bona etapa "trenca cames"

2ª etapa de Gotarta a Torre de Capdella

Ens van sortir 43,54km amb un desnivell acumulat de pujada de 1530m i uns 1600 de baixada.

Després d'uns 8km molt assequibles i tranquils, arribem a L'Abadia on hem de segellar el full de ruta, a partir d'aquí encarem un dels ports més durs de la travesia, el Coll de Peranera. 7,5% de pendent mitjà, amb trams de més del 10% per superar els 600m de desnivell en 8km per una pista de grava que fa patinar les rodes d'allò més.Després d'agafar una mica d'oxigen, unes fotos amb els Vascos, iniciem un descens molt ràpid fins a Ertà i finalment a Sas. Aquí ens trobem la primera sorpresa de la setmana, un aiguat de por. Ens tapem amb els impermeables, (que bé que va el Goretex aquest) ens assegurem que no sigui una tormenta elèctrica (al Carles no li fan gens de gràcia) i al veure que no pensa parar enfilem Coll de Sas cap amunt. 2,5km amb un pendent del 4,5% res, xupat. Un cop superat el coll, tenim els Pallars Jussà al davant nostre, i de sobte deixa de ploure i surt un sol de justícia. Comencem un descens molt còmode, passant pel Prat d'Or , fins arribar al riu Manyanet i a la cruïlla de les Esglèsies, on parem a fer un mós i a segellar, de nou, el llibre de ruta. un cop allà torna a ploure d'allò més.

Enfilem el coll més dur del dia, el coll d'Oli. Dur no pel desnivell, que és d'un 6%, sinó perquè trobem tot el camí aixecat per una màquina que en teoria l'està aplanant, es podria haver esperat una setmaneta a aplanar el ditxòs de camí. Impossible anar sobre la bici, se t'ensorrra la roda sencera a la sorra. 4km arrossegant la màquina sota un solet que ens anava aixafant cada vegada més.

Un cop acabada "la pujadeta", la vista és espectacular, prats verds plens de pastures i al fons un pastor que ens anirà de conya. Al veure aquest per on anàvem a seguir quasi ens pega i tot, "que no collons, que no... si voleu anar per aqui feu el que volgueu, no us mereixeu res" després d'ensenyar-li el full de ruta per fer-li veure que no ens inventàvem res. quasi ens l'estripa, "a mi els paperots no en serveixen per res, em fareu cas a mi o no??" i ens envia camp a través, per sobre roques, seguint el rastre de les vaques (ja us o podeu imaginar de què parlo) sense camí...

Però al cap d'una mitja horeta, veiem al fons un rètol, Coll d'Oli ja hem arribat a dalt. La vista impresionant. Fotos de rigor, recuperem el fetge, el cor, els ronyons i ens fartem d'aigua. Aquí vam descobrir que Déu existeix, oi Carles?? Vaig tenir la caiguda més tonta de la meva vida, i uns esbarzers van evitar que caigués al buit per un barranc. (M'he comprat un parell d'esbarzers pel piset)

L'únic que recordo és la veu del Carles diuent, cada vegada més fort, "No et moguis!!!"

Un cop recuperats de l'ensurt, sort de les bromes del Carles que em van fer tornar a la terra, cap avall, passant per l'ermita de la Mare de Deu del Coll, fins a Guiró. Ens trobem un toll d'aigua que provoca una petita bassa on els dos ens hi banyem sense dubtar ni un moment. Perfecte per les cames. Un cop recuperats els "collonets" que se'ns havien encongit i no sabíem on havien anat a parar, enfilem cap avall fins arribar a la Torre de Capdella, aquí soparem i dormirem.

3ª etapa de Torre de Capdella a Espot

46,46km amb un desnivell de pujada d'uns 1.350m i uns 1300 de baixada.

Etapa reina de la Pedals de Foc. Llarga pujada al Coll del Triador, el més llarg de la pedals. Superem els 1000m de desnivell en 18km de pujada constant, sense cap descans. Ens conectem els i'pods , ens aïllem i cap amunt, "tonight, tonight..."

Un cop a dalt, a 2100m ens trobem amb els Vascos que estaven menjant uns fruits secs i unes barretes. Després d'un intercanvi de menjar, fotos i experiències ens decidim a seguir, quin remei, amb lo bé que s'està!! Que "catxondos" són els vascos.

Iniciem un dels troços més impresionants, 20km per sobre dels 2100m. Ens fem unes fotos amb una colla de cavalls salvatges que hi han pasturant. Bé no sé si són salvatges però queda bé.

Seguim fins a arribar al punt culminant, el Coll de la Portella 2.268m i el coll de la Creu de l'Eixol a 2.232m. Pedalem per un terreny enganxós amb trams de pujada que endureixen aquesta ascensió. Trobem clapes de neu on ens fem la foto obligada.

En un riu que trobem, el Carles no ho dubta i s'hi fot. Un servidor aprofita per fer unes fotos i estirar-se a prendre el solet una estona.

En el descens, direcció a la vall d'Espot agafem velocitats de vertigen, seran les ganes d'arribar.

Un cop passat l'alberg Les Daines, baixem fins a Espot. Allà ens trobem amb tota la colla per anar a posar benzina. Unes birretes i unes patatones. Bé, unes quantes birretes.

Un molt bon sopar al hotel Roya i a sobar, abans el carles em farà el resum de l'etapa.

Ja hem superat l'equador de la Pedals de Foc i l'etapa reina.

4ª etapa d'Espot a Montgarri

En total 52,67km amb un desnivell acumulat de 1300m de pujada i 950m de baixada.

Sortim d'Espot i agafem la carretera seguint el riu Escrità. A uns 2km pugem per la carretera local en direcció a Estais, Jou i Son. Primer dubte, no sabem per on seguir, el full de ruta no ho indica gens clar, sort que Déu nostre senyor ens fa aparèixer un àngel en el cos d'una dona, allà perduda enmig del no res per poder preguntar-li. "Cap allà, heu de travessar la porta aquella de fusta i seguir recta" va dir amb una extrema amabilitat. Seguim un caminet estret, amb la sortida del sol davant nostre, uns 3km fins a agafar la carretera local de nou i arribar a Son. Allà fitxem el full de ruta, esmorzem, una pixadeta i seguim l'etapa. Comença el tram més interessant, agafem un corriol que surt de darrera de l'església seguint unes estaques grogues... On són les estaques???

La primera part és planera, amb alguns trams exposats a una caiguda a la dreta que Déu n'hi dó.

Abans d'entrar al bosc, hi ha unes vistes a vol d'ocell d'Esterri d'Aneu i la Vall. Després d'uns pocs quilòmetres trobem la primera estaca groga, per fí!!! anem bé.

Al sortir del bosc comença la pista del Calvari, amb el nom ja sabreu de que es tracta. Pujadeta!!!

Ens mullem el cap i el mocador que portàvem i cap amunt, sort que és curta perquè la calor comença a petar. Arribem a la part més guapa de l'etapa, el bosc del Gerdar. Un autèntic bosc de fades on la imaginació comença a volar, en qualsevol moment et pot aparèixer algun habitant d'aquest mon fantàstic. Aquest bosc s'ha de fer a peu per conservar la bellesa del mateix.

El Carles es posa nerviós ja que sent soroll d'aigua i té ganes de banyar-se. Vol abandonar el camí i endinsar-se al bosc per buscar l'aigua. "Però que no veus que és la veu dels elfos que et criden" "són les fades dolentes del bosc..." després d'aconseguir que em seguís, prometent-li que trobaríem el riu, vam seguir baixant.

Arribem a un pont de fusta que creua el riu Cabanes. "Aquí el tens Carles" abans no acabo la frase ja el tinc ficat sencer dins l'aigua.

Després de banyar-nos, menjar unes barretes i hidratar-nos seguim el camí. Arribem a la carretera C-28, el port de la Bonaigua. L'agafem de baixada direcció a Esterri d'Àneu i fins a Sorpe.

Després fins a Borén per un caminet amb aigua i fang. Entrarem de nou a la Val d'Aran i seguint una pista d'uns 18km amb intercanvi de pujades i zones planes arribarem a Montgarri. El nostre destí final d'avui. A que no sabeu que fa el Carles en arribar a Montgarri? Sí, banyar-se al riu, ara tot nuet. Tinc fotos per qui estigui interessat en el tema.

Montgarri és com un fortí, amb una església impressionant que vigila tota la zona. Allà soparem i dormirem. Després de sopar, el Humprhey ens deleita amb una de les seves cançons des de la terrassa de l'arberg.

5ª etapa de Montgarri a Vielha, etapa final!!!!

Uns 24,80km amb un desnivell de pujada de 325m i 1000m de desnivell de baixada.

Ens llevem amb més nervisiosme que mai, estem a punt d'acabar la Pedals de Foc. Això sí, el cansament ja es reflecteix en la majoria de les cares, però després d'esmorzar remuntem, literalment, "cagant llets" el curs de la Noguera per la seva riba esquerra, per un corriol estret. Passem per les runes d'Es cabau i per la cabana de Parrós. Anem pujant uns 8km fins a arribar al Plan de Beret, a 1882m . Superant la única pujada del dia de 220m de desnivell en 5,5km (4% de pendent) "una mariconada..." Creuem el Plan de Beret fins a la cruïlla de l'Orri. Allà fem unes fotos amb l'Aneto a les nostres esquenes, de moment el dia és fantàstic.

Iniciem una baixada, que serà d'uns 18km, per una pista paral·lela a la carretera primer i després enllacem amb un GR. El camí es complica, amb moltes pedres i un estimbat a la nostra esquerra que fa realment por. Arribem a Unha, creuem el poble pel carrer principal, on no parem per res, les ganes d'arribar són enormes.

Anem perdent alçada per una pista que ens porta a Gessà. Passem a l'altre costat del Garona on agafem un corriol molt divertit, envoltats d'ortigues, si caiem serà encara més divertit encara. Arribem a Arties i ens dirigim a garós, aquí agafem velocitat punta per una pista en molt bon estat. Travessem Garós, voltem l'església i sortim per un corriol molt estret on haurem d'obrir varies portes de fusta i tancar-les al nostre pas. Aquí trobem forts pendents, amb proutes feines controlem la bicicleta. Tornem a creuar el riu Garona on ens trobem una forta pujada, aquesta no l'esperàvem (crec, croc, crac...) sonen els canvis de pinyons, quin mal que fa això.

L'últim tram és el més perillós del dia, sobretot pel cansament i per la pluja que ara ens visita, el temps ha empitjorat d'allò més. A l'alçada de Betren passem per un corriol amb una caiguda a la nostra esquerra bestial, això ens fa enlentir la marxa, cal arribar sencers. Ja arribem!!! creuem per últim cop el Garona, per un pont de fusta, i entrem a Vielha.

Ho hem aconseguit!!! La Pedals de Foc ha caigut!!!

Abraçades, fotos, càntics i a buscar el més preuat, el mallot de la Pedals, ens l'hem currat.

Una altra aventura per explicar, difícilment en podria destacar alguna cosa en concret. Un paisatge fantàstic, un pas enrera en la història, la sensació de llibertat, l' orientació enmig de la natura, un repàs a la vida de molts dels pobles abandonats o poc habitats de la zona, una gent encantadora disposada a ajudar-te en tot i fer-te sentir com a casa, conviure i sentir-se part de la natura, els moments de soledat, els moments gaudits amb els companys de ruta, la convivència 24h amb el crac del Carles un fenòmen...

Un consell si feu la Pedals, agafeu-vos el temps necessari per gaudir cada moment que passeu, des que us lleveu fins que aneu a dormir.

Namasté.

CURS ENTRENADOR SUPERIOR

EQUIP NÚM. 17

Una experiència per no oblidar. Clínics, foros, taules rodones, exercicis per equips, entrenaments en pista i no podem oblidar Donostia. Una ciutat meravellosa, encantadora, amb una gent molt acollidora, quantes coses hauríem d'aprendre!!

Això sí, de 9:00h a 21:00h estudiant, parlant de bàsquet... tot el dia liats. Però vàrem tenir temps d'escapar-nos més d'una vegada a fer unes "tapetes" i uns txacolís.

De tutor, el Ramón Jordana, cada dia fèiem un clínic amb ell a la classe, un crac, però a l'examen final li vam enviar records a tota la seva família.

Em quedo amb vàries coses: els moments compartits amb companys d'arreu d'Espanya, els coneixements compartits amb el Zan Tabak, un autèntic profesional del bàsquet , una persona excel·lent i la ciutat de San Sebastian. Suposo que amb el temps, i quan sapiguem els resultats dels exàmens finals, ho recordarem com una de les bones experiències de la nostra vida. Per cert, quina sorpresa ens tenien reservada pel final de curs. Els examens de Tàctica i de Formació.

Una autèntica "putada" Un regalet de final de curs.

Una salutació i una abraçada enorme a tots els qui entrin en aquesta pàgina que hagin fet el curs. Espero veure-us aviat. Sort !!!

Namasté.

Cabrerés BTT 2009

Ei, com anem?

El diumenge 24 de maig vàrem fer la Cabrerés BTT, una "sortideta" no apta per a "pixapins". A les 5:15h del matí d'un diumenge qualsevol només trobaràs pel carrer a qui torna d'una nit de marxa o bé a algun sonat com nosaltres, però ens estimem la bicicleta, que hi vols fer.

Sortim de Terrassa els 5 representants de la colla del Cim direcció cap a St.Maria de Corcó (Esquirol) a la comarca d'Osona. A les 7:00 ja tenim el corresponent dorsal i preparats per iniciar "l'excursioneta", una volteta pel Collsacabra, altramentdit Cabrerés.

En total van ser 68km, amb avituallaments molt guarnits i abundants, Ja era hora!! A mig recorregut, més o menys, un esmorçar a base de pa amb tomàquet i botifarra que ens vem passar de llarg ja que hi havia una cua de collons, "ja ens menjarem unes barretes" diu el Ciscu.

L'itinerari d'aquest any fantàstic, trialeres, camins entre boscos de fades on només hi passava la roda de la bici, algun tran d'asfalt per descarregar les cames i algunes "pujadetes" repeteixo, "pujadetes"

Em vist els Cingles de Tavertet amb la sortida del sol, hem baixat fins al peu del pantà de Sau per una pista entre arbres que rodejava el pantà, una baixada llarga i molt guapa, però quan baixes tant, que passa? Donc si... a pujar toca, 8km d'una pujada interminable sota un sol de justícia.

No ens ha faltat la companyia de les vaques, dels cavalls i de dos conills que se'ns han creuat pel mig.

Al arribar a l'Esquirol, més contents que mai i coincidint amb el comentari general dels participants, "el millor Cabrerés sens dubte"

Al final de la cursa, el mallot oficial que ens em currat i evidentment: unes birretes per recuperar les forces, bé, unes quantes birretes.

L'avituallament final també abundant i variat.

En resum, ens hi trobarem l'any vinent.

"Entre la Serra del Cadí i el Massis del Pedraforca"

Quedem per sortir a les 7:00h i després de mitja hora d'aportacions mecàniques i metafísiques aconseguim carregar les tres bicicletes sobre el cotxe i empendre la marxa cap a Saldes, al peu del Pedraforca.

A les 9:15h ja estem omplint les reserves amb unes bones torrades de pà amb tomàquet i truita, bé el Carles opta per atacar un bull blanc amb formatge que corria per allà.


Després de tres dies fantàstics avui fa un fred que pela, el cel està tapat i ens han esborrat de la vista el Massís del Pedraforca, però estem tranquils perquè el Lluis diu que allà on hem de pujar farà sol. (No se fins on haurem de pujar, però tot controlat.

A les 10:30h ja estem pedalant, baixem uns 2km per la carretera i agafem un trencall a l'esquerra fins a la falda del riu, direcció al refugi del Gressolet, això de baixar tant d'inici malament, i com ens temiem, no tardem en començar la "pujadeta", curteta per això eh? 17km de pujadeta constant i més de 100m de desnivell.
Passem pel refugi del Gressolet i fem una aturada obligada per buscar part del ADN que s'ha perdut pel camí i fer unes fotos.
Ens dirigim cap el Coll Bauma, hem pujat 9km dels 17km totals, ja queda menys.
Ara agafem "Les Costes" que li diuen, seguim el camí de l'esquerra, el de la dreta fa baixada, i això no toca.

Per fi arribem al Cullell, a uns 2050m d'alçada i de moment el sol no el veiem, neu, glaç i petits embassaments d'aigua congelada, el paisatge és fantàstic, llàstima de enir el cel tapat. Contínuament hem anat intuint el Massis del Pedraforca al nostre costat esquerra i a la nostra dreta hem passat per sota la pared del Cadí, però com que hi ha boira ens tapa la vista.

Jo he perdut un troç de fetge en la pujada i el Carles em porta un troç del cor que m'ha sortit volant a la última recta.

Hem acomplert un dels nostres objectius, "trepitjar neu" i després de les obligades fotos de rigor, ens preparem per la baixada.
Ben abrigadets que ara segur que notarem la frescoreta, segur que estem
sota zero.
Ens dirigim al mirador del Gressolet i pel camí encara tenim temps de fer algunes patinades sobre gel, algú llepa el terra fent-se l'home.
La frase del dia és "Sou unes mariconesssssss..." la bici cap a una banda iel company cap a una altra.
Paradeta al mirador per observar la ruta desde una altra perspectiva, Déu ni do!!
Després de menjar una mica, continuem baixant cap a Saldes. Ara si que es nota el fred de debó
No he frenat en tota la baixada, més que res perquè no hem noto els dits de les mans, la bicicleta
va amb el pilot automàtic, com me l'estimo!!

Després de 10km de baixada, que en un dia normal diríem "fantàstic", arribem a Saldes
garrativats, en total 41km fins al cotxe, amb un desnivell acumulat de 1500metres. Llàstima del
mal temps ja que no ens ha permés gaudir de les vistes.

Carreguem les bicis, ara més ràpid que abans, i anem a "dinar" a les 17:30h. Encara sort que trobem obert un "xiringuito" on recuperar forces i sobretot escalfar-nos una mica.
Per cert, el sol no l'hem vist en cap moment, eh Lluis??

Aquesta s'ha de repetir però amb bon temps, ens em perdut tot el paisatge a més de 2000m, per una banda el Massis del Pedraforca i per l'altra la Serra del Cadí. Bé una altra vegada serà.

"PEDALS DE FOC" el pròxim repte

Si tot va bé i Déu vol, el pròxim dia 15 de juny iniciarem un nou repte : els Pedals de Foc, una
ruta circular d'uns 240 km sortint des de Vielha. Hem optat per fer-ho en 5 etapes per poder
gaudir plenament dels paisatges espectaculars que ens trobarem.
Acumularem un desnivell positiu de 5800m i una mitja de 50km diaris.

És un recorregut pel perímetre del Parc Natural d'Aigüestortes.

Recorrerem les quatre comarques pirenenques Aran, Alta Ribagorça , Pallars Jussà i Pallars Sobirà.

Aquesta setmana ja he intensificat l'entrenament "a tope". Divendres 1 de maig 45km per carretera amb bicicleta de muntanya i sense baixar del plat gran. L'objectiu: fer cames!!!
Dissabte sortideta pel bosc de 35km. Dimenge sessió d'estiraments.

Dilluns 4 de maig 30km amb un desnivell de 700m (de moment "mariconades" comparant amb
el que ens trobarem per allà dalt.
Dimecres 6 Spinning, a treballar el tema anaeròbic, que també ens farà falta ja, ja... deixa'm riure una mica.

Dijous 7 sortideta amb el Carles de 35km amb un desnivell de 700m.

Divendres 8, 45km amb un desnivell de 800m.
Dissabte 9 Descanso, les cames ja em comencen a treure fum, el tema de pujar escales ho porto
bastant malament, però això és bona senyal (suposo)

Diumenge 10 de maig 45km, vaig fins a Rellinars. La tornada 5km de pujada per carretera, tornem al plat gran i a fer bullir la sang dels quàdriceps.

El dilluns 11 i el dimarts 12 farem descans i la propera setmana baixarem els dies de sortida,
la idea és fer dues classes d'spinning i dues sortides però ja de 50km.

El primera presa de contacte oficial serà el dia 24 de maig a l'Esquirol, "El Cabrerés '09 "
Una cursa de 70km (ells diuen que 65) amb 3000 bikes inscrits. El Collsacabra altrament dit
Cabrerès, es troba a cavall de les comarques de La Garrotxa, la Selva i Osona.
Tota la prova es mou per sobre els 1000m de desnivell, arribant varies vegades als 1400m.

És una sortideta dura que posarà a prova les nostres cames, esperem que el bon temps ens
acompanyi ja que si hi ha fang és terrible.


Bé doncs a pencar s'ha dit, no valen excuses, per alguna cosa li diuen la Pedals de Foc, acabes
treien foc fins i tot del...

ARRIBEM A LA FASE FINAL DE LA TEMPORADA DE BÀSQUET

Tenim dos fronts importants oberts i que es resoldran dins les properes dues setmanes.

El cadet preferent es juga la permanència en una eliminatòria d'anada i tornada amb el

Grup Barna. Era l'objectiu inicial, mantenir la categoria de preferent ara ens ho juguem.

Per altra banda, l'Infantil A del Xavi Carvajal es juga el poder entrar a la final a quatre dels
campionats de catalunya.

Tots a fer pinya i un últim esforç, que això s'acaba.

Ciao!!!!

Categoria mantinguda amb el Cadet Preferent.



Em jugat les fases per mantenir-se a la categoria de Preferent contra el Grup Barna.

En el partit jugat a l'Escola Pia empatem a 62, si empatem, segons la normativa de la nostra
estimada Federació Catalana, en el partit d'anada es pot empatar, en el de tornada no, perquè?
ni idea.
En el partit de tornada, però, juguem un molt bon partit i guanyem de 29 punts de diferència,
per si hi havia algun dubte, no empatem per si de cas i gaunyem d'una miqueta més.
Objectiu inicial acomplert, em fet una molt bona temporada, amb resultats molt ajustats i

anotant molts punts en cada partit. Em de pensar que ens em enfrontat amb els millors equips
de Catalunya, equips que poden triar i remenar a l'hora d'escollir jugadors, nosaltres això no ho
podem fer, disposem del què disposem, però els "xavals" han "currat" d'allò més, aguantant
dia a dia tres entrenadors a sobre seu i al final l'èxit s'ha aconseguit.
Altres equips "grans" de catalunya no ho han aconseguit, com ara Lleida, Sant Josep de Badalona
el mateix Grup Barna...

S'acaba una temporada més i ja estem treballant per a la pròxima, això no s'atura.

La propera temporada, de moment promet, jo entrenaré al cadet de primer any i treballarem
juntament amb el Paco Cortes, que entrenarà al Preferent de nou.
Un projecte a dos anys amb jugadors molt interessants.

Bon estiu a tothom.

Ciao.

Massis del Pedraforca 2.497m

Sortida per recordar antics temps de grimpaires, ja feia molts però que molts anys que no pujava al Pedraforca. Aleshores vaig pujar per l'Enforcadura. Avui toca per la canal del Verdet.

Però, que diferent que es puja amb 16 o 17 anys eh??

Deixem el cotxe al Mirador del Gressolet i comencen els primer debats del dia:
Agafo més roba d'abric? Fa calor oi? ja estàs amb les cremetes?

Però tu també en vols, oi Carles? tinc una foto que ho proba.

El Lluis ens diu que agafem roba d'abric que a dalt pot canviar el temps. Com que és el més gran i a les persones grans se'ls hi ha de fer cas, agafem abric per si de cas.
El massís del Pedraforca es troba a la comarca del Berguedà. La seva peculiar forma d'enforcadura crida l'atenció poderosament i el converteix en una de les muntanyes més boniques de tot el pirineu.
L'ascenció la iniciem des del Mirador del Gressolet (1.530m) on s'agafa un camí que ens portarà ,ens uns 15minuts, fins el refugi Lluis Estasen (1.640m) Pasem per darrera del mateix, travessem la canal de Riambau i girem a l'esquerra, en direcció a la gruta de les Orenetes, que és l'inici de la forta pujada de la canal del Verdet (1.950m) (1,15h).
Trepitgem la primera neu i trobem bastantes plaques de gel, haurem de vigilar una mica per no baixar fins al cotxe abans d'hora.

A partir d'aquí ens ho em de pendre amb calma perquè el desnivell és important i l'ascenció es fa una mica dureta.

"On és el camí?" Per on em de pujar?" el Lluis ens calma als dos i ens contesta amb veu calmosa i del tot convençut "no ho se, però hem de pujar cap amunt" Ahhhh!!!! contestem alleujats.

Bé doncs, cap amunt s'ha dit. La veritat és que el camí hauria d'anar fent zig-zag però la neu el tapa per complert i haurem d'inventar-lo de nou. Aquest tram és amb el que més patim, la caiguda és molt pronunciada, hi ha bastantes plaques de gel i no tenim on agafar-nos. El cor ens galopa com un boig, però només són 100m.

A la nostra esquerra veiem la vertiginosa vessant nord del Pedraforca, el nostre guia (el Lluis) ens diu que per aquí pugen els escaladors. ("Estan bojos aquests escaladors" diria l'Obèlix)

Una mica més d'esforç i arribem a la collada del Verdet(2.270m) (2.25h) Aquest és un bon moment per descansar una mica i menjar-nos unes barretes d'aquelles que no t'empasses ni amb aigua. Per sort porto unes "gominoles" que ens les fotem en un obrir i tancar d'ulls.
No ens aturem massa, ja que bufa bastant vent, i afrontem la part final.

És una grimpada constant fins al Pollegó Superior (2.497m) i també la part més divertida de l'ascensió tot i que també la més perillosa, hi ha un pas de 2n grau i bastantes zones amb glaç, una patinadeta i anem a volar fent companyia als ocellets i alguna que d'altra àguila.


Hi ha marques de pintura que ens van guiant al llarg de la canal de roca. És necessari ajudar-se de les dues mans, el Carles és el que més ràpid puja, és el seu moment de glòria, ell és qui em fa la foto.
Després d'una estona de grimpada arribem a un cim (2.400m) més tard a un altre (2.450m) i, després, per l'arista NW arribem al Pollegó Superior (2.497m) (3,45h) La vista és impresionant i la satisfacció indescriptible.


Per baixar ho fem per l'Enforcadura. Seguim una canal des del cim. A partir d'aqui "a esquiar"

Baixem amb la paret del Pollegó Inferior del Pedraforca a la nostra dreta, és molt divertit ja que la quantitat de pedres que hi han ens permeten descendir amb rapidesa, vigilant de no caure de lloros, però. Arribem al final de la tartera (1.700m) (4,30h)

Al entrar al bosc trobem un camí molt pla que ens conduirà de nou fins al refugi Lluis Estasen (16.40m) (5,00h)

Al arribar a baix, unes bones "claretes" no poden faltar per recuperar les forces i a planificar la propera sortideta.

Ascensió
"cap amunt"

El grimpaire núm. 1

Motos de neu a la Vall de Núria

Admés al curs d'entrenador superior de bàsquet.

Aquest any, per fi, m'animo a fer el curs d'entrenador superior. De moment m'han carregat

d'apunts de la fase no presencial i la fase presencial és, aquest any, a Sant Sebastian.
Doncs ja ho se, a estudiar com un animal i el juliol...

Del 17 al 31 de juliol, intern a Sant sebastian, l'experiència s'ho val, el fet d'estar amb
companys del mon del bàsquet, compartint experiències promet.

Clínics d'entrenadors d'alt nivell, conferències, entrenaments especials, grups de treball...

I no pensem amb el solet, les tapetes...

Ens veiem a Donosti!!!

Sortida amb raquetes fins el peu del Puigmal

El dimecres dia 4 de març, amb un grupet de 40 adolescents, ens decidim a fer una excursió amb raquetes fins al peu del Puigmal. El dia es lleva molt clar i amb un solet fantàstic, això si, ben abrigadets que estem a -4ºC. El nostre guia es diu Joan Cano, un autèntic "Robin Hood" de les muntanyes, quin crac de tio!

També m'acompanya el Ricard, un altre boig per la natura , un company "collonut" (una abraçada Richard)

Més a poc a poc del que ens esperàvem anem avançant ben bé pel mig de les muntanyes, la sensació de llibertat és total, tot i haver d'escoltar contínuament com es queixen els "nens"

Travessem rius gelats, petites glaceres, penyassegats que fan esgarrifar...

El dia, però, comença a empitjorar arribem a un pas que es diu "La coma de l'embut" falta molt poquet per arribar al peu del Puigmal. Sota els nostres peus el Joan ens diu que tenim, ben bé, 18-20m de neu, les parets del pas a la seva part més baixa, en un dia sense neu ,arriben als 50m d'alçada. Amb el Joan ens arribem a la part més alta del pas i pràcticament passem per sobre, és espectacular.

Com que el dia es tapa per complert, estem a -10 graus i comença a bufar bastant vent, el "jefe" decideix començar a baixar i donar per acabada la nostra aventura. És millor fer-li cas que amb la muntanya no si juga.

El "Peni's team"

No us diré d'on ve el nom de peni's team, us ho deixo a la vostra imaginació, però no sigueu mal pensats.

Actualment som tres bojos dels esports d'aventura en general. Us presentaré.

El Lluis, és el més "boig" dels tres, un autèntic "sportsman" s'atreveix amb tot el que li posis al davant. (Jo, de gran vull ser com ell) Té un caràcter afable i molt pausat.

El Carles, el més reflexiu dels tres, perquè els camins són plens de pedres? perquè fan tots pujada? quan esmorzem? són preguntes típiques de la seva gran capacitat de reflexió.

El Jordi, o sigui jo, em diuen : el cremetes, el nen, el pupes... bé, jo també us estimo.

Us aniré penjant totes les sortidetes que fem. La propera, volta al Pedraforca amb BTT.

Diumenge 8 de març del 2009. "Primera mitja marató"

La meva primera mitja marató i ni més ni menys que a París. Us preguntareu perquè a París, és que no n'hi han més a prop? La culpa és del Carles, ell ens va engrescar i aqui ens trobem. Bé, el Carles és el que surt al meu costat a la foto. Una abraçada "runner"

La setmana anterior a la gran cita em dedico a "setmana d'entrenament especial", ideal i preparada a consciència per l' ocasió, me'n vaig de crèdit de síntesis amb tercer d'ESO a la Vall de Núria, amb 40 adolescents a fer esports de muntanya. Dimarts excursió de 5 hores, dimecres sortida amb raquetes fins al peu de Puigmal i per la tarda taller d'orientació.

Dijous cursa d'orientació i excursió de 4 horetes. Com veieu setmana ideal per preparar una mitja marató.

Però com diu el Carles, "amb un parell que ho farem".

El dia comença de conya, amb pluja i un fred que pela. Però només agafar el metro que ens durà a la sortida ja ens posem a tò. Si a la cursa hi ha 25.000 persones inscrites, al metro ens en trobem unes 24.900, més o menys.

L'ambient espectacular i la organització fantàstica.

Sobre les 12:30h del diumenge dia 8 de març del 2009 acaba el nostre patiment, 21.400m després arribem a un cartell que posa "Arrivé" El que més ens crida l'atenció és un nombrós grup de voluntàris de la creu roja que ens miren als ulls tots a la vegada, tant mala cara fem?

La veritat, i si som sincers, em fet temps de "iaies paralítiques", amb tot el meu amor per totes les iaies, però com va dir una amiga nostre "si acabeu la mitja sense entrenar..."

Nosaltres em acabat contents. L'experiència s'ho val.

Amb que em quedo? Amb la imatge de la Torre Eiffel il·luminada per la nit, espectacular.